Pales d’enfornar

Paleta de treure la farina del sedàs

Pastera

Primer s’agafava la farina amb la paleta de treure la farina del sedàs i es traslladava a la pastera on es pastava la massada del pa. Ens ho explica ella mateixa al següent audio:

Maria Ricou de Casa Recallers de Son

Després es feien els pans i també les coques al taulell. I finalment, s’enformaven amb les pales de fusta que tenen els mànecs ben llargs per poder posar i treure els pans del forn sense cremar-se, ja que el forn era curull de brases ben calentes.

Pedra marbre

Tampa del forn

La tampa del forn és l’original i està feta de ferro forjat. La volta del forn està feta amb pedra marbre que és un pedra que aguanta altes temperatures. A continuació Maria Ricou ens explica com s’enfornava el pa:

Maria Ricou de Casa Recallers de Son

Déu hi faci més que nosaltres!

Al poble de Son hi ha constància d’haver-hi diversos forns des de 1669 al Capbreu de les Valls d’Àneu. A aquesta època eren forns privats, al document s’especifica que no hi ha forns en comú, que cadascú pot construir-se’ls a casa seva.

En canvi, posteriorment sí que consta que almenys un forn de pa esdevé d’utilitat pública, propietat del Comú de Son.

El “Comú” son el conjunt de terres i béns d’ús col·lectiu d’un poble, com podrien ser boscos, pastures, camins i aigües. Però també ho eren els edificis comunals, com molins, forns, botigues i la taverna. Eren bàsicament aquelles infraestructures bàsiques per garantir la subsistència i el funcionament local. Els representants del Consell de Son eren els encarregats d’administrar el patrimoni del Comú, que no pertanyia a un propietari individual sinó al conjunt dels veïns.

En els documents de després del Decret de Nova Planta (1714) durant el regnat borbònic també s’anomenaran les instal·lacions del Comú amb el terme castellà  “Propios y Arbitrios”. “Propios” serien els ingressos municipals ordinaris procedents dels béns comunals o patrimonials. I els “Arbitrios” els impostos municipals extraordinaris, de caràcter impositiu que es gravaven sobre l’ús de les instal·lacions.

Al 1769 trobem un document que en fa referència, es tracta d’un contracte d’arrendament on hi consta que Manuel Verdié arrenda un forn de coure pa a i n’especifica el preu, vint lliures, que és l’arrendament que ha de pagar anualment al poble. I seguint la mateixa fórmula trobem un altre contracte d’arrendament del 1782 on Antonio Juclà de Son, a càrrec de l’Ajuntament de Son, fa relació dels “propios y arbitrios” del poble. En aquest any consta que l’arrendament del forn de coure el pa estava a càrrec de Jaume Farrer, també pel cost de 20 lliures.

El contracte d’arrendament era anual, i estava subjecte a una Taba d’arrendament, la qual especificava els compromisos de l’arrendador del forn així com també les normes del seu funcionament.

Segons aquesta documentació datada del 1795 hem pogut saber que l’arrendador del forn es comprometia en deixar als vilatans anar a pastar i a coure el pa a casa seva. La seva responsabilitat era mantenir el forn calent sempre amb brases a punt preparades per coure,  així com també s’especifica que “l’arrendador dega mantener los forns de pales, taules i tapes”. Els veïns pagaven pel seu ús amb una part proporcional del pa que coïen “Vol lo Comú que tots els particulars que pastaran al forn de la Vila degan pagar dos lliuras de pa per quarter a exepció del que tenen franquesa”.

Al document també estava estipulada la multa de 125 lliures que havia de pagar cada vegada tot aquell que emprés el forn sense permís de l’arrendador. Així com una multa per tot aquell que causés desperfecte al forn: “Vol lo Comú que qualsevol invividuo que done dany als dits forns se tornarà a sas costas i 3 dies de presó”.